DEDICATORIA

Este blog está dedicado a los padres que se pasan horas y horas ante el televisor, mientras sus hijos pasan horas y horas ante la consola, y también está dedicado a los maestros que van al trabajo como quien va a la oficina, como una rutina más de su vida, que han perdido el afán de aprender (¿lo tuvieron alguna vez?) y por ello son incapaces de transmitir el más mínimo entusiasmo por los misterios del mundo a sus desafortunados alumnos.

domingo, 13 de mayo de 2012

Paulino Castells i l'educació familiar (2)

Continuem amb el nostre comentari de les idees del doctor Castells. Quant a la qüestió del dormir, el seu discurs es ressent de la dependència del llibre del doctor Estivill (un altre metge, no psicòleg, que als anys 90 va publicar un llibre que va ser de capçalera per a molts pares, el Duérmete, niño)[1], i trobem certa rigidesa en el tractament d’alguns aspectes, com ara l’anomenat co-sleeping (els fills dormen amb els pares, al seu llit o a mateixa l’habitació, fins que prefereixen anar-se a dormir sols, una pràctica acceptada en moltes cultures orientals i que en Occident va abandonar-se fa uns 150 anys, quan els habitatges familiars varen fer-se més grans i ho van permetre)[2], contra el qual Castells treu uns arguments massa centrats en la vida sexual dels pares: afirma que en la majoria dels casos en que els progenitors desitgen que el fill dormi amb ells, es tracta d’un clar pretext per evitar el compliment de les relacions sexuals i un signe de que el matrimoni és a punt d’enfonsar-se[3]
Bé, potser en alguns casos sí, que passen aquestes coses, però sense un estudi seriós d’aquest fenomen social i les seves conseqüències a llarg termini, cal entendre que tampoc totes les parelles que comparteixen el llit són en vies de portar a terme una bona vida en parella; que la vida sexual de les persones no es centra exclusivament en el llit, moble que Castells sacralitza; que una relació furtiva pot ser molt més excitant que la rutinària del llit; i, per sobre de tot això, que les relacions sexuals no són cap tipus d’activitat que dues persones aparellades hagin de complir d’una manera programada, fixa o determinada per algun dels dos (allò del dèbit conjugal). Aquestes idees reflecteixen un perfil ideològic tradicional, de fons catòlic, així com un autoritarisme amagat que de vegades s’escapa entre les línies del text, com ara quan Castells afirma que el nadó ha d‘abandonar l’habitació dels pares abans dels quatre mesos de vida (sense cap referència a cap estudi científic, sense cap explicació raonada), o que l’infant ha d’anar al llit a l’hora que li marquin els pares, i pot dormir o no, però no pot sortir de l’habitació de cap manera ni per cap motiu.[4]
Quant a la qüestió de menjar, ens trobem novament amb consells raonables, amb disposició vers la flexibilitat, amb concepcions obertes del fet de menjar, que és entès com un acte social on hi ha l’oportunitat de gaudir dels altres i dels àpats. També son adients les seves observacions sobre l’abasta familiar de les alteracions en la conducta alimentària dels infants i adolescents, sobretot pel que fa a l’anorèxia. En conjunt, recomana no forçar a menjar, no fer del menjar un només nodrir-se, i relaxar-se a l’hora de introduir nous sabors, nous plats. Per aquestes raons abans formulades, la següent recomanació no encaixa gens: els nens han de menjar-se tot el contingut del plat i han de provar tot allò que els pares els ofereixin.[5]
Sembla evident que menjar i dormir són hàbits de caire social que exercim d’una forma diferent a la dels animals, mitjançant altres conductes associades que aprenem dels nostres pares o del entorn. Per aprendre aquests hàbits, els infants necessiten models que copien generalment del pares, models que s’imposen amb més o menys flexibilitat, més o menys autoritat, models a la fi, a partir dels quals es modelen les conductes socials dels individus, prenen forma, es concreten i s’adapten a les normes en ús, una mica com els animals, que es poden ensinistrar (adiestrar, domar o amaestrar en castellà, paraules que em fan sospitar que la tasca de mestre té una mena d’indret fosc que no m’agrada gaire). I en aquest sentit s’entén que l’hora de dinar o d’anar al llit es fixi d’una forma més o menys rígida, ja que l’adquisició d’un hàbit exigeix una certa repetició regular de els conductes. Ara bé, que hom hagi de polir el plat fins al final o que no pugui sortir de l’habitació una vegada ha entrat per dormir, són disposicions que no encaixen en la resta de l’entramat de raons i suggeriments del doctor Castells, i que només pot justificar a partir de la seva pròpia experiència clínica.
Darrere l’exigència de romandre a l’habitació tenim al doctor Estivill, sens dubte. Imaginem que un nen es desperta, o que ha passat una bona estona i no pot dormir-se. Quin sentit té que no pugui sortir de l’habitació i anar a la recerca dels pares, o que els pares no acudeixin en el cas de ser cridats pel seu fill? Sí, és el mètode Estivill (en altres països anomenat mètode Ferber, i de fet és conegut des de fa més de trenta anys (això mateix, el mètode de la iaia). Seria bo fer un estudi longitudinal sobre l’estat emocional de tants nens que des de fa més d’una dècada han après a dormir-se plorant, plorant inútilment mentre els pares resistien a la sala d’estar, sumits en la desesperació, sense atrevir-se a rescatar el seu fill només perquè el doctor Estivill pensa que dormir és un hàbit que s’aprèn igual que un gos aprèn a aixecar la poteta, i em recorda massa als mètodes de la iaia. Quants pares hi ha arreu sospitant que el seu fill no va bé perquè no van seguir correctament les instruccions del doctor Estivill, sense saber que arreu hi ha molts nens que dormen perfectament sense haver passat per aquest tràngol i, millor encara, havent dormit en braços dels seus pares, envoltats d’una gran sensació de seguretat i estima fins que han volgut anar-se’n sols, com solen fer la majoria dels mamífers superiors.
De la iaia és també l’absurd empeny en fer acabar als nens el contingut total del plat. Imagino que això ens fa tornar a la infantesa, quan ens imposaven aquesta capriciosa disposició; i fins i tot hem transmès el mateix als nostres fills, i s’accepta com un fet normal en els menjadors escolars. Tothom segueix la consigna de la iaia, ara oficialitzada pel doctor Castells, i ningú no demana per què. Per què la imposem als nens i els adults no la seguim? Doncs perquè és de sentit comú no menjar més quan notem que no tenim més gana, i com que no sempre coincideixen els criteris de qui serveix els plats i qui els menja, doncs de vegades hem de deixar una mica d’un per poder menjar més d’un altre o arriba amb lloc als postres. Si això és el que fem els adults assenyats, sembla que després d’haver-lo après experiencialment, després d’haver-nos passat del compte alguna vegada, doncs sembla que hauríem d’ensenyar als fills què s’ha de fer quan el cos diu que no hi cap més: no menjar. Els nens ens diran: “ja no puc més...”, i nosaltres haurem de decidir quin crèdit donem a les seves paraules, segons el que esperem que mengin els nostres fills, i segons el que ens tenen acostumats. I què hem de fer si un fills ens diu que ja no té més gana? Doncs fer-li cas i retirar-li el plat (fins i tot ho recomana el doctor Castells, amb el lema “la gana és el millor cuiner”)[6]. Quan tingui gana, ja menjarà, és clar.
A més de les manies de la iaia (forjades a la postguerra, quan la gana portava a buidar els plats fins al fons i només hi havia pa i escàs embotit), quins estudis longitudinals hi ha sobre l’efecte d’aquesta mesura tan inflexible d’haver d’acabar-se el plat sencer? M’hauria agradat haver trobat alguna referència en el llibre del doctor Castells, però no ha estat així; de fet, els consells del doctor Castells són força assenyats i equilibrats, però en aquest punt se li ha escapat la seva vessant autoritària. No deu haver estudis tampoc sobre el resultat de deixar que els nens no s’acabin el plat, és clar, però si m’imagino com és un adult que s’ha educat adequadament en l’acte social de menjar, no m’encaixa la imatge del tipus que s’empassa tot el que troba al plat com si un mecanisme interior implantat en la seva infantesa, li recordés les paraules de la mare o la iaia: “t’ho has de menjar tot si vols postres!” 
I aquí tenim aquest nen que no es dorm i no pot sortir de l’habitació per dir als pares que no pot adormir-se. Aquest nen és obedient (es a dir, un ésser ideal par a la autorirtat) i es queda, rumia, plora, dóna voltes al llit, rumia i, finalment, es dorm. Ja està, això és el que desitjàvem. Si ho repetim, l’hàbit arrelarà i quan sigui més gran no tindrà problemes per dormir. Quan sigui adult i no s’adormi o es desperti de matinada, farà el mateix, es quedarà al llit, comptant ovelletes, però no sortirà per airejar-se, beure aigua a la cuina, llegir, veure la televisió, beure una copa, beure llet, menjar-se un sandwich o un filet, escriure, sortir a la terrassa i mirar els estels i la lluna, o fins i tot veure sortir el sol, escoltar els sorolls del carrer a la nit i tantes altres coses que es poden fer si ens costa dormir. El nostre adult que no surt del llit és un adult atrapat en un hàbit que no li deixa fer coses d’adult. És com un pobre gos que ha après a obeir a canvi d’un premi, però ara ja no té premi, la iaia ja no hi és. El pitjor de tot és que possiblement aquest adult no sap per què no surt del llit i prova altres estratègies per tornar a tancar els ulls. Si, almenys, pogués sentir a prop seu algun dels seus fills profundament dormit, al seu costat... Però el doctor Estivill no li ho va permetre.

Héloïse La Nouvelle



[1] Eduard Estivill i Sylvia de Béjar, Duérmete, niño. Barcelona, Random House, 1997
[2] Hi ha molta informació sobre aquesta pràctica també anomenada llit familiar. A la web http://www.crianzanatural.com/ hi ha nombrosos articles i recomanacions de llibres. Per a un estudi en profunditat, veure Margot Sunderland, La ciencia de ser padres. Barcelona, Grijalbo, 2007. Aquesta autora, que dirigeix el Centre de Salut Mental Infantil de Londres, aconsella que el co-sleeping es mantingui fins els 5 anys d’edat.
[3] Castells, Tenemos que educar, pág. 103.
[4] Castells, Tenemos que educar, pàgs. 102 i 98.
[5] Castells, Tenemos que educar, pàg. 115.
[6] Castells, Tenemos que educar, pàg. 114.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada