DEDICATORIA

Este blog está dedicado a los padres que se pasan horas y horas ante el televisor, mientras sus hijos pasan horas y horas ante la consola, y también está dedicado a los maestros que van al trabajo como quien va a la oficina, como una rutina más de su vida, que han perdido el afán de aprender (¿lo tuvieron alguna vez?) y por ello son incapaces de transmitir el más mínimo entusiasmo por los misterios del mundo a sus desafortunados alumnos.

viernes, 11 de mayo de 2012

Paulino Castells i l'educació familiar (1)


El llibre de Paulino Castells, prestigiós psiquiatra infantil i familiar, que sota el títol de Tenemos que educar[1] tracta diversos aspectes relacionats amb la pèrdua d’autoritat i la relaxació de la disciplina familiar, entesos com a components essencials dels conflictes conductuals dels infants i els joves d’avui, té al meu parer una important manca: no es qüestiona en cap moment la tasca que es realitza des de l’escola, com si l’escola fos un santuari on mai es treballés contra els criteris educatius que l’autor defensa, i que són en general raonables tot i que de vegades cau en certes contradiccions o en postures escorades cap a fundamentalismes religiosos, com ara la pretensió que sigui bo que l’escola pública doni una formació religiosa als infants[2]. M’agradaria trobar algun llibre on es qüestioni la pretesa coherència de l’escola en la seva tasca formativa, i on es pugui llegir que alguna part del fracàs escolar i de les disfuncions educacionals dels joves venen de l’escola, que no tot s’origina en la família. A l’escola també hi ha persones nocives que actuen contra criteris educatius raonables: mestres autoritaris, mestres que no escolten, mestres acomodats en les seves funcions burocràtiques. No cal seguir, ja he donat suficients arguments al capítol anterior. Ara toca apuntar cap a la família i els seus deures educatius.
Educar consisteix a posar límits. Amb això tothom coincideix, des del doctor Castells, en el llibre esmentat, on relaciona allò d’establir límits amb el concepte de disciplina i l’estratègia de l’autoritat, i des d’aquesta postura aprofita per carregar contra Rousseau, Marcuse, Neill o Freire, fins arribar a gent més liberal com Fernando Savater[3].  Però Savater, per molt polèmic que sembli als pensadors conservadors, no dóna cap pas més enllà de la concepció liberal de l’educació, ni fa cap aposta per l’estratègia de deixar el procés educatiu a l’atzar de l’espontaneïtat dels infants i la manca d’interferències dels adults[4]. Educar és per a Savater el mateix que per a molts altres, Rousseau inclòs: possar límits, donar forma, condicionar, coaccionar, modelar, contaminar als fills la nostra manera de veure el món, etc. Educar és ensenyar a fer el que la societat ens demanarà, i això suposa una mena de tirania que els adults (pares i mestres) imposen als infants per tal que aprenguin el que tothom esperà que facin de grans, encara que sigui per fer correctament la cua del cinema o de l’atur, signar la nòmina i altres expressions superficials de la vida adulta. És clar, Savater afegeix que aquesta tirania que ens ha servit per inculcar hàbits, costums i continguts als infants és un pas necessari que tothom ha de donar per després poder desfer-se’n, una mena d’aprenentatge per poder ser després més lliures. Els imposem la nostra humanitat tal i com nosaltres la concebem i patim, diu, i amb això podem esperar que se n’alliberin i vagin més enllà de nosaltres; imposem models a partir que són nostres, o de la nostra família o de la nostra cultura, com a condicionants del creixement dels nostres fills[5].   
Bé, penso que l’optimisme de Savater fa molt bonic, tot revestit d’una orientació democràtica i il·lustrada que fins i tot va més enllà de les propostes oficials; si de cas, caldria afegir la necessària alerta per tal d’evitar que els ideals educatius es compleixin només en la primera part dels propòsits, que l’aprenentatge adaptatiu sigui un èxit però el projecte d’alliberament quedi a mitges.
En qualsevol cas, si es tracta de posar límits, podem discutir sobre estratègies diverses, però resulta que no podem deixar de posar límits a aquells éssers menuts que naixen amb el seu jo inflat, un jo que ha d’anar prenent contacte amb el món i amb les persones que l’habiten. Fins i tot Rousseau, un dels iniciadors del corrent alliberador en la pedagogia moderna, admet la necessitat que els infants trobin límits en el seu desenvolupament. Tanmateix, abunden les crítiques contra Rousseau, parcialment perquè molts corrents antieducatius s’han associat a l’apel·lació rouseauniana d’orientar l’acció educativa vers els infants con a éssers diferents dels adults. No hem d’oblidar, però, que Rousseau no està pensant en un nen salvatge, ni en l’absència d’un mestre ni d’ensenyament, sinó que només demana un canvi de perspectiva que ha estat força fructífer en els posteriors desenvolupaments de la pedagogia: la conversió de l’infant en el protagonista del procés educatiu, encara que no en el seu autor, atès que és evident que tot aprenentatge és una mena de transmissió des de qui sap fins qui no sap.
  La diferència entre els corrents inspirats en Rousseau (des de Pestalozzi fins l’Escola Activa i el constructivisme, passant per Piaget, Montessori, Freire, etc.) i els corrents més directivistes (inspirats en els mètodes jesuïtes, i seguit per la línia de la pedagogia purament analítica) és ben simple: els rousseaunians entenen que l’infant ignorant pot aprendre a aprendre tot sol si el deixem una mica de marge de moviment per trobar-se i gestionar ell solet els materials amb que s’ha d’enfrontar per aprendre; que la millor forma d’activar l’aprenentatge serà despertant l’interès de l’infant en comptes d’injectar continguts en un receptor passiu. Aquestes diferències es refereixen, doncs, a la relació entre el subjecte de l’aprenentatge i allò que ha d’aprendre i com ho pot aconseguir, relació que és entesa com a activa perquè encara que l’infant ignora, ja compta amb alguns mecanismes que permeten el seu aprenentatge d’una forma més ferma que amb la simple repetició, memorització, etc.


L’educació és, a més, aquest procés pel qual anem assumint que els altres existeixen i la seva existència és un límit per a nosaltres, per al nostre jo. En els infants i adolescents manca aquesta consciència dels altres, però al llarg del creixement s’ha d’anar construint, fins arribar a l’edat adulta: un és adult quan arriba a ser conscient de la presència del altres i de la necessitat de conviure amb els altres amb condicions de respecte i atenció (que ve a ser el mateix). Jo sóc l’ésser més important del meu món, però no sóc més important que els altres.
Així, doncs, els individus aprenem poc a poc a limitar els nostres impulsos d’acció davant el nostre entorn, precisament en prendre contacte amb els altres, primer els nostres pares i més endavant la resta d’instàncies que s’encarreguen de posar límits concrets al nostre indefinit i impulsiu jo. I la presa de contacte amb aquests límits es realitza mitjançant l’adquisició d’hàbits conductuals. Aprenem a menjar amb coberts perquè convivim amb persones que els fan servir, de la mateixa manera que aprenem una llengua perquè creixem escoltant-la. Ara bé, si arribada l’hora d’ésser adults hem de ser plenament conscients de tot allò que suposa la nostra presència en el món, hauríem de poder entendre que amb els hàbits adquirits estenem un límit al voltant del món per poder viure amb els altres, ja que tothom actua segons pautes semblants, de la mateixa manera que al nostre voltant tothom fa servir una llengua comú; tot això ens identifica amb els nostres i ens evita el rebuig per semblar diferents; tot això forma un gran conjunt de coses que s’anomena cultura. Si som conscients de tot això, hem de poder entendre a més que aquests límits i hàbits assolits només són emplastres sobre el nostre jo, enganxines que ens van posant al llarg del nostre creixement com a persones, per tal de definir-nos. Mengem amb coberts, però no hem d’oblidar que podríem menjar amb les mans.
No som ratolins que hem après a tocar una palanqueta per obtenir menjar. L’educació completa no pot consistir només a generar hàbits acceptats per una societat determinada, i els educadors ha d’ésser capaços de transcendir l’hàbit en sí per desenvolupar la consciència dels educands vers aquest punt a partir del qual un adult actua adequadament, es a dir, que sap que posa en marxa un hàbit que ha adquirit, que sap que és un hàbit, que sap que podria no exercir-lo, i que sap que en altres llocs ni ha d’altres costums; i, sobretot, que sap que el món no és només allò configurat pels hàbits que ha après per transmissió, que aquests només són els límits del seu món més proper, de la seva cultura i que més enllà d’aquests límits s’obre una porció del món molt més gran que es pot y s’ha de desitjar conèixer. Una persona educada no s’ha d’acontentar amb el bocí de terra i els seus límits que li han estat donats atzarosament.
La meva àvia s’enfilava per les parets quan jo, de petita, m’agafava els talls d’embotit i me’ls menjava sense pa. Protestava perquè havia assumit una llei que deia que l’embotit ha de menjar-se amb pa, de fet, amb més pa que embotit. Per trivial que sembli, aquest és un exemple de com el món dibuixat pels hàbits adquirits pot arribar a imposar-se sobre les nostres decisions amb una força tal que acabem creient que aquest món limitat és la totalitat del món, i que les coses no poden ser d’una altra manera diferent en un altre món. La meva àvia, sota l’impacte del món de la postguerra, no va atrevir-se mai a menjar-se una llesca d’embotit sense pa, de fet sempre el menjava amb més pa que embotit. I això va ser, sense que ella pogués ser conscient, una limitació per a la seva vida i per al desenvolupament de la vida de les persones que ella va educar.
No podem oblidar la responsabilitat que tenim quan transmetem valors, hàbits, límits, etc. Si som plenament conscients del caràcter relatiu de tot això, també l’hem de transmetre, aquest caràcter, el seu esperit de dubte i de qüestionament de les coses, la sospita de la seva incompleció. Hi ha un principi racional conegut com la navalla de Guillem d’Ockham, segons el qual no cal complicar-se la vida si podem explicar-nos el món de forma senzilla. Podem menjar el pa sol, oi? I l’embotit, oi que també? Doncs si ens empenyem en la necessitat de menjar l’embotit amb pa, estem marcant un límits massa estrets en aquest món que intentem construir per als nostres fills. Les coses es poden pensar i fer de manera més simple, i les barreges que puguem fer depenen de la nostra voluntat de barrejar les coses del món, però no del món mateix. I si estiguéssim convençuts de la conveniència de la barreja del pa amb l’embotit, per altres motius que la pura necessitat imposada per un hàbit nostre, hauríem d’incloure en el missatge educatiu als nostres fills una clàusula de revisió: en algun moment de la seva formació hauran de descobrir que el pa i l’embotit es poden entendre separadament, són ens separats, autònoms, i poden entrar separadament en el nostre organisme sense que els fonaments del món trontollin.
Ensenyem a fer servir una forquilla, i això requereix dir com si fos un dogma de fe que la carn es menja amb forquilla i ganivet. També hem d’ensenyar a preguntar-nos per què la forquilla si el tros de carn me’l puc agafar amb els dits i portar-me’l a la boca. I el mateix pel que fa a anar despullats per casa, o donar les gràcies quan algú que no et cau bé et regala un caramel, o anar a dormir a les nou, dinar a les dues, etc. Tothom té més o menys clar quins límits voldria tenir en el seu món, de vegades confós amb el món dels altres. Per abans de creure’ns aquests límits, ens he de preguntar si volem que els nostres fills els assumeixin fins a la seva medul·la per repetir-los inconscientment, o si preferim que quan siguin adults puguin ser capaços d’establir els seus propis límits del món sense ignorar que el món és realment més gran i més ric que tots els nostres petits límits vitals.
Per aquestes raons em preocupen algunes de les recomanacions que he trobat en el llibre abans esmentat del doctor Castells (dic doctor perquè, els recordo, no és psicòleg ni pedagog, sinó metge, és a dir, algú que pertany a una casta social que des de fa mil·lenis té autoritat per marcar els límits de la salut i la normalitat, límits que han estat qüestionats des de les filosofies de la sospita, com ara el cas de Foucault). Les pàgines que dedica als conflictes generats pels infants al voltant del fet de menjar i del fet de dormir són plenes de bons consells i pautes raonables per acompanyar els infants en l’aprenentatge social de dormir[6] i menjar[7], tot i que acompanyades d'altres idees totalment qüestionables. Però ja en parlarem, de tot això, en el segon lliurament.

Héloïse La Nouvelle


 


[1] Paulino Castells, Tenemos que educar. Barcelona, Península, 2011. Un llibre que vol servir per aconsellar, però mancat de referències teòriques. He trobat idees interessants envoltades d’altres tòpiques i fins i tot grotesques. De vegades cau en un discurs massa familiar, amb un  perfil religiós i ideològic que sembla enyorar-se de temps passats.
[2] Castells, Tenemos que educar, pàgs. 174 i ss.
[3] Només cal citar el capítol 3 del llibre de Fernando Savater El valor de educar (Barcelona, Ariel, 1997), per entendre que el doctor Castells el tracti amb cert menyspreu, ja que algunes atrevides afirmacions de Savater no encaixen en la maula i clerical visió de Castells davant els conflictes humans, socials i educatius, ja que les opinions de Savater sobre educació religiosa, sexual, la droga i la violència són molt més progressistes. El llibre de Svater és una exposició crítica sobre la qüestió educativa, des d’una perspectiva lligada a l’ètica i als valors cívics (això que alguns prenen per partidisme polític). Potser l’autor és massa optimista vers la possibilitat de realitzar els ideals de l’educació democràtica, però seria bo que el llegissin els futurs mestres i professors, i els que ja ho són també.
[4] Savater, El valor de educar, pàg. 28.
[5] Savater, El valor de educar, pàgs. 91-96.
[6] Castells, Tenemos que educar, pàgs. 97-107.
[7] Castells, Tenemos que educar, pàgs. 107-120.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario