FORMACIÓ DE CENTRE
A principis de
setembre, en el marc d’una formació de centre pendent de ser completada, va
tenir lloc al meu centre de secundària una conferència sobre multilingüisme a
l’aula i fora de l’aula, a càrrec de la lingüista Teresa Tort. Per endavant cal
dir que l’argumentació de la ponent va ser en general molt raonable i moderada,
tot i que també cal esmentar alguns elements que no acabo d’acceptar com a
raonables o moderats, elements que la majoria dels meus companys docents van
rebre sense cap objecció, però potser alguns callaven, com jo mateix, per a no
cridar l’atenció de l’ortodòxia vigilant.
Tot va començar amb
una petita enquesta feta amb el mentímetre, sobre la percepció que tenim el
docents davant el fenomen del multilingüisme. Jo no hi vaig participar, perquè
qui sap si de veritat permet l’anonimat. El cas és que només dues persones van manifestar
no veure cap problema important en el fet que al nostre voltant es parlin
tantes llengües, a diferència del que passava fa vint anys, que només eren dues
en competència, el català i el castellà. Òbviament, en aquest context
multilingüe hi ha la dificultat per aprendre una llengua concreta perquè se
senten i se n’aprenen vàries a l’hora. Un grup de docents, però, va manifestar
la seva preocupació perquè detectaven el creixement del castellà entre
l’alumnat, sobre tot en entorns no lectius, com ara l’esbarjo; certament, en
entorns lectius passa tot el contrari, l’ús del castellà resta restringit a
l’assignatura de castellà o a situacions força puntuals.
Sembla que hi ha la
sensació generalitzada d’una tensió creixent entre les llengües que conviuen en
el nostre entorn geogràfic, fins al punt que hom parla d’invasió i de perill
per a la pervivència de la llengua catalana. La conferenciant posa les coses en
clar: de tot el món, Europa és on menys diversitat lingüística hi ha, però les
recents onades de moviment de població ens han fet percebre que qualsevol
alteració del mapa lingüístic és problemàtica. Com si les llengües tinguessin
una existència estàtica, paralitzada en el seu espai o territori. Si visquéssim
en algun país africà estaríem acostumats a conviure amb una gran varietat de
llengües, i ho veuríem d’una altra manera, més calmada.
L’anterior preocupació
dels docents, quant a la minva del català davant del castellà, que el castellà
s’està menjant la diversitat lèxica del català, sembla molt vinculada al
fenomen migratori. Cert, les interferències entre llengües que estan en
contacte són cosa normal. Ara, la qüestió migratòria mereix un aclariment: des
de 1950 fins a l’actualitat, Catalunya ha rebut uns quatre milions de migrants,
bàsicament arribats de regions deprimides d’Espanya, segons dades aportades per
la Teresa Tort. Això ha permès un creixement demogràfic sense precedents,
malgrat que la taxa de natalitat és relativament baixa. Actualment, la població
catalana arriba als vuit milions de persones. Òbviament, hi ha qui es pregunta
quantes d’aquestes persones que viuen a Catalunya son veritables catalans, i
quants constitueixen una amenaça per al català per la seva resistència a fer
servir aquesta llengua.
La ponent aporta més
dades: als territoris on es parla català, es poden comptar fins a catorze
milions d’habitants, dels quals deu són parlants de la llengua, en diferents
nivells. No són dades per espantar-se, no? De fet, l’estadística sobre les
matriculacions d’estrangers al servei de normalització lingüística en són un
bon indicador, fins al punt que ha esclatat la notícia que hi ha dificultats
per aconseguir una plaça per començar en els nivells baixos, atès que hi ha una
demanda molt alta i en canvi, una evident manca de recursos i d’inversió per
part d’aquestes autoritats lingüístiques que tant parlen de l’amenaça que
pateix el català.
Les dades aportades
per la Teresa Tort desmenteixen els prejudicis que els mateixos polítics
escampen a propòsit, per generar toxicitat entre els benpensant catalans de
tota la vida. Són dades sobre jovent català, del 2018:
- 94,4 % entén el català
- 81,2 parla el català
- 85,2 llegeix el català
- 65% escriu en català
Això és el resultat de
la immersió lingüística, sens dubte. És evident que funciona, massa i tot. Però
per algun motiu, els polítics i el divulgadors de missatges tòxics no estan
satisfets. Ja en parlarem.
Seguim amb dades, són
oficials, aportades per la Teresa Tort. Sobre el grup de la població jove,
entre 15 i 29 anys, tenim:
- Un 33% té el català com a llengua inicial, i s’identifica amb aquesta llengua un 37%
- Un 47% té el castellà com a llengua inicial, i s’identifica amb ella el 43%
- Un 4% ha tingut una iniciació en ambdues llengües, i un 8,8% s’identifica amb elles, és a dir, que es considera bilingüe com a parlant.
- Un 11% té altres llengües inicials, i s’identifiquen amb elles un 8,5 %. Aquestes altres llengües que es parlen a Catalunya són unes tres-centes.
D’altra banda, es
demana al jovent quina percepció tenen del seu coneixement del català, quina
nota pensen que tenen. El resultat és que un 75,7% dels enquestat responen que
traurien entre un 7 i un 10 de nota. De nou cal dir que això és el resultat de
la immersió lingüística a l’escola, que funciona, potser massa i tot.
L'espai del
bilingüisme presenta trets més complexos:
- Un 27% dels joves declara ser usuari predominant del català
- Un 33,6%, usuari predominant del castellà
- Un 28,8% són usuaris alternadors
- Un 10% són usuaris al·loglots, és a dir, que són usuaris predominants d’altres llengües i parlen molt poc en català.
Malgrat aquestes
dades, una part de la població, la que es considera acatalana de veritat, i
bona part dels seus representants polítics, en fan una lectura negativa del
bilingüisme. De fet, aquest és el problema, però no s’atreveixen a dir-ho.
Usuari predominant equival a que parla preferentment en una llengua, però de
vegades canvia a l’altra; a més, un bon grapar dels joves es declara bilingüe
que canvia d’una a l’altra de forma equilibrada, que les alterna sense cap
problema. Quin és el problema? Doncs aquesta gent veu en l’alternança una
amenaça per a la pervivència del català.
La ponent presenta uns
arguments força raonables: triar no es trair. Jo afegiria que és un acte de
llibertat lingüística, un acte de llibertat que aquests polítics tan exaltats i
tan neoliberals com els de Junts haurien de valorar en altres termes. La Teresa
Tort assenyala que un 27% de parlants que fan servir el català de forma
predominat, formen un endogrup, i que això equival a parlar de la
llengua de la tribu, amb un fort component identitari, perquè acaba sent la
llengua dels meus. Cert, sobre tot si en el territori hi ha dues llengües
oficials, i l’altra es converteix en la llengua dels altres, dels de fora, dels
que haurien de ser fora o que han vingut i no respecten la llengua de dintre.
Així que, en aquest plantejament identitari, l’aspiració no confessada és que
aquest 27% es pugui convertir en un 80% o més. Sembla que això satisfaria a
tota aquesta gent tan conscienciada del perill que corre el català.
L’alternança de les
dues llengües oficials és el gran obstacle per a la prosperitat de la llengua,
diuen. El problema és que qualsevol persona que ens sembla venir de fora, de
seguida li parlem en castellà, encara que el català sigui la nostra llengua
inicial o amb la qual ens identifiquem. Bé, aquest és un problema per als qui
defensen el català, que veuen en aquesta maniobra una mena de prejudici
lingüístic: d’un migrant esperem que no parli català, sinó, en tot cas,
castellà. Fins i tot podríem parlar de microracisme. Aquesta persona rep
el missatge negatiu des dels interlocutors catalans: ja suposo que no saps ni
en sabràs mai parlar la meva llengua, i aleshores canvio de llengua com canvio
de registre quan canvio de context o entorn social. Així, diuen els defensors
de la fermesa lingüística, li estàs negant la possibilitat d’aprendre català,
perquè li estàs donant una alternativa que li és més propera, li estàs dient
que en aquest país no cal aprendre català perquè ja en té una altra llengua,
que és parla a tot arreu. I, a més, aquest parlant aborigen que fàcilment
canvia de llengua, comet una mena d’infidelitat a la seva llengua.
Temps enrere, quan
governaven els pares fundadors de Junts, l’antiga CiU sota el liderat de Jordi
Pujol i després d’Artur Mas, se’n parlava d’això, de fidelitat lingüística, com
a concepte que definia l’alternança d’una llengua a una altra davant situacions
d’interferència amb els castellanoparlants. Ara no es fa servir aquesta
paraula, però el pensament hi és, amagat sota el discurs amable dels lingüistes
oficials, els comissaris lingüístics, la milícia lingüística que vigila els
patis de les escoles, l’ONG de la llengua, com així s’anomenen els de la
Plataforma per la Llengua, que promouen l’espionatge en els llocs d’esbarjo
escolar, en les converses entre els joves, etc. El discurs amable és: que
tothom parli català i visqui en català, permetrà la integració social dels
nouvinguts, i sobretot la integració laboral. Cosa absolutament irreal, perquè
aquest és un país bilingüe, més aviat multilingüe, i sobretot perquè la
integració social i laboral depèn de polítiques socials que els darrers governs
independentistes no han dut a terme pel seu descarat biaix neoliberal.
Com a bons
neoliberals, aquests governs es permeten legitimar la intromissió dels seus
comissaris en el món privat dels joves. No és nou, això. Durant els últims anys
del govern de Jordi Pujol es va fer públic que els seus comissaris lingüístics
va accedir a historials mèdics per esbrinar en quina llengua els redactaven els
metges, sense respectar la confidencialitat d’aquests documents. Els
neoliberals se senten lliures per realitzar les seves fites ideològiques, i
acaben actuant com a talibans.
El cas és que sí, que,
segons les estadístiques, malgrat que a les aules hi ha un ús predominant del
català entre els estudiants, un 64,4%, després reconeixen els enquestats que al
pati només un 32% continua parlant el català, i en les seves converses informals
només un 33%. Això és dramàtic per als comissaris. PLC ...
On és el problema?
Partim d’un nivell d’altes competències en català entre l’alumnat, fruit de la
immersió lingüística, com s’ha vist en les dades, però aquest jovent no el fa
servir fora de l’escola, ni tan sols al pati, i canvia sense embuts al
castellà, espontàniament, quan interacciona amb els seus iguals. No cal ser
massa xafarder per adonar-se’n, però sembla que hi ha tot un exèrcit de docents
afins a la Plataforma per la Llengua que s’afanyen en esbrinar en quina llengua
parla l’alumnat al pati o al carrer, o a les xarxes socials. I aquí detecten el
problema, el drama: un bon català no pot viure en català al 100%, malgrat que
el sistema educatiu prepara l’alumnat perquè pugui ser competent en l’ús del
català al 100%, i de fet ho aconsegueix, segons les dades. Perquè sí, la
immersió lingüística funciona, acadèmicament dona el resultat esperat i més
enllà (he tingut alumnes de segon de batxillerat que han manifestat problemes
per entendre un text en castellà i han reclamat que estigui en català), però no
satisfà a un determinat grupet proper al govern, que voldria que a partir
d’aquí hi hagués un gir evident vers el monolingüisme. L’aspiració
inconfessable d’aquesta gent és la neutralització progressiva del bilingüisme,
per desfer-se del castellà d’una vegada. Però no està sortint bé, òbviament.
La solució que hi
veuen rau en l’observació i la planificació. A cada centre escolar i ha un Pla
Lingüístic, un document que analitza la situació de la llengua al centre, la
problemàtica multilingüística, i presenta possibles actuacions, generalment
pedagògiques, per tal d’acollir l’alumnat nouvingut, etc. Al meu centre també
hi ha aquest document, però no es pot consultar a la seva web, no sé si perquè
encara és un esborrany o perquè és d’ús intern i no el volen fer públic. Però
en aquest document es comenta que l’alumnat fa servir el castellà al pati, i es
demana al professorat que recomani als seus alumnes l’ús preferent del català
en les seves interaccions privades. De nou aquest ànim d’intromissió en la vida
privada de les persones, heretat del profanador d’historials mèdics de l’època
de Pujol.
En aquest punt, la
Teresa Tort explica que aquest fenomen de canvi de llengua es produeix per
causes que la sociolingüística pot esbrinar: hi ha una manca d’identificació
del jovent amb la llengua catalana, i un ús espontani del castellà per
sentir-se normals entre els companys més atractius, que solen ser parlants de
castellà. Hi ha una evident manca de necessitat o motivació per parlar català
entre el jovent, o una manca de vincle afectiu. Fins i tot, com es mostra en un
clip de propaganda electoral de la Sílvia Orriols, fills de famílies
catalanoparlants que comencen a abandonar la llengua familiar i la canvien pel
castellà quan interaccionen amb els seus espantats progenitors. La Teresa Tort
proposa impulsar el català en espais informals, generar un vincle amb la
llengua allà on el jovent se senti motivat, en els jocs, en l’entrenament del
futbol o altres esports i activitats extraescolar, en el seu oci, etc. En
conjunt, allà on intervé la llibertat individual.
No es ideologia, diu
la ponent, sinó sociolingüística. Aquí menteix, no hi ha res en aquest món que
es pugui desvincular de la ideologia, fins i tot aquest escrit. Dius que cal
respectar totes les llengües, les que es parlen al pati també, però ja es tard,
ja ha quedat clar el fons de tot això, la intencionalitat dels planificadors
que s’amaguen en els despatxos dels soterranis de la política lingüística
d’aquest país. La immersió lingüística ha funcionat a l’escola, però només en
el terreny acadèmic, tot i que ha generat uns extrems preocupants: ha fet
néixer entre alguns alumnes uns ànims talibans força preocupants. Si en algun
moment durant el desenvolupament d’una classe, algun docent més flexible amb
això de la fidelitat se li escapa alguna expressió en castellà, o algun alumne
intervé fent-lo servir, pot passar que un altre alumne aixequi el braç per protestar,
innocentment, pel fet que s’està fent classe en castellà. Aquest és el resultat
extrem, sortosament extrem, de la immersió lingüística. És el resultat que
voldrien realitzat al 100% els ideòlegs lingüístics. El seu somni inconfessable
és aquest: dos joves d’origen llatinoamericà abandonen el castellà matern per
parlar entre ells en català. En aquest cas no es contempla com a pecat suprem
trair la llengua materna.
Aquí emergeix la
ideologia, sota la forma de currículum ocult. L’èxit de la immersió seria el
monolingüisme, i justifiquen la política això, diuen, afavoriria la integració
social (com si el problema no fos principalment d’ordre laboral i econòmic). No
es pot amagar la ideologia, barrejada d’integrisme lingüístic i de nacionalisme
tribal, amb un neoliberalisme descaradíssim.
Però aquesta
estratègia d’interferir en el context informal i privat del jovent no serà
suficient, perquè no s’ha arribat fins al fons sociolingüístic de la qüestió. El
jovent s’identifica amb grups socials determinats, els grups de referència,
als qual voldria pertànyer; i viu ancorat en determinats grups als quals
pertany, no sempre de forma voluntària: la família, el barri, el col·lectiu
religiós, els companys de l’escola, més endavant els companys de feina, la
família de la seva parella, etc. El vincle amb els grups és afectiu, emocional,
ideològic, com s’ha esmentat abans. Els joves adolescents, lligats a uns grups
de pertinença, aspiren a pertànyer a determinats grups de referència, que en
algun moment es poden convertir en grups de pertinença. Volen semblar-se a un
determinat ídol per raons emocionals, tot i que no escapen a la racionalitat
del mercat. Vet aquí que des de l’escola els proposem que facin servir el
català en la seva vida privada. Per què ens haurien de fer cas? Els docents som
el seu grup de referència? Per què voldrien semblar-se a una gent estirada, de
vegades malcarada, que només fa servir el català; aquesta gent son el seu
enemic natural, i son servidors obedients dels estirats que surten per la
pantalla defensant polítiques que no han solucionat els problemes econòmics de
les famílies d’aquest alumnes. El català, com a llengua, representa als poder
fàctics i el desprestigi dels polítics. De cap manera pot ser atractiu, encara
que sigui la llengua de l’entrenador de futbol o del monitor de l’esplai. Menys
encara si anem al darrere dels joves demanant-los (gairebé implorant-los) que
parlin en català en la seva vida privada. A mi en fan això, i els engego a
prendre pel sac, talibans de la llengua.
Héloïse La Nouvelle
