DEDICATORIA

Este blog está dedicado a los padres que se pasan horas y horas ante el televisor, mientras sus hijos pasan horas y horas ante la consola, y también está dedicado a los maestros que van al trabajo como quien va a la oficina, como una rutina más de su vida, que han perdido el afán de aprender (¿lo tuvieron alguna vez?) y por ello son incapaces de transmitir el más mínimo entusiasmo por los misterios del mundo a sus desafortunados alumnos.
Mostrando entradas con la etiqueta Stefan Zweig. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Stefan Zweig. Mostrar todas las entradas

sábado, 5 de mayo de 2012

A propósito de la entrada "Un texto de Zweig sobre la burocracia escolar"


La lectura de este fragmento de Stefan Zweig me causa pensamientos y sentimientos contrarios. Por un lado, es difícil encontrar una explicación más lúcida y concisa de los mecanismos de dominación ideológica de clase y de reproducción de un orden social.  Cuando era un adolescente y devoré la biblioteca de mi hermano mayor, un troskista y simpatizante del F.R.A.P., con quien compartía habitación, y que tenía las obras completas de los clásicos de la revolución comunista (al poco tiempo me emnacipé de todo ese autoritarismo y misticismo político gracias a la lectura combinada de Hölderlin y Nietzsche), me obsesionaba la misma pregunta: ¿Cómo es posible que nuestro sistema capitalista y nuestras élites económicas, políticas y culturales sigan año tras año inmunes a la crítica y a la denuncia, conservando su posición hegemónica en el rumbo de nuestra vida social? Sólo años más tarde encontré la respuesta y no por vía de los libros y la reflexión, sino por un duro golpe de la realidad en toda mi cabeza. Me refiero a cuando empecé a trabajar de profesor de secundaria. La respuesta estaba en la escuela, y por extensión en la familia. Y si estas dos instituciones fallaban en su objetivo, siempre quedaba la empresa para terminar poniendo las cosas en su sitio.

Yo mismo no fui consciente de la eficacia de estos mecanismos de alienación de la conciencia hasta muchos años después. De hecho, hasta hace unos pocos años. Cuando nacieron mis hijos recibí el primer golpe. La relación emocional con mis hijos descubrió, en toda su crudeza, lo que había estado haciendo con mis alumnos de una forma inconsciente. Y el amor que sentía por ellos me empujó a rebelarme contra la ideología social que movía los hilos ocultos de mi práctica docente, “educadora” en la ideología dominante y “deseducadora” de la emancipación de esa misma ideología. Parece increíble las barbaridades que podemos hacer en la transmisión de saberes y valores, la violencia y el control social que podemos llegar a ejercer revestidas de las formas culturales más sutiles e idealizadas. Mi primer hijo tuvo que pagar mi particular proceso de transformación. El segundo se benefició con creces de mi emnacipación. Y poco a poco, mis alumnos fueron disfrutando niveles mayores de libertad y autonomía en mi relación docente con ellos. Los resultados académicos fueron dando paso a otras capacidades y experiencias que cobraban vida en mis clases para disfrute y alegría de todos. Lo más curioso del caso es que, cuanto más disfrutábamos de las clases, mejores resultados obteníamos. Y como pude comprobar en mi relación con ex-alumnos, duraderos en el tiempo. Porque la reflexión de mis alumnos desplazó la coacción y el castigo como medios para el aprendizaje.

Conozco a pocos profesores, a pesar de mi profesión. Quiero creer que somos unos cuantos los que pensamos lo mismo. Pero mi experiencia profesional me señala lo contrario. He dado clases por breve tiempo en la universidad, durante mucho tiempo, tal vez ya demasiado, en la escuela concertada, y llevo a mis hijos a la escuela pública, y me duele decir que he conocido a muy pocos profesores afines a lo aquí expuesto. La dominación ideológica y la reproducción del orden social sigue teniendo en la escuela uno de sus mecanismos principales. Se habla mucho de la violencia de los alumnos, de la irresponsabilidad de los padres, pero apenas se habla de la complicidad de los maestros y profesores en la legitimación de nuestro sistema social. Sólo con que un número significativo de ellos se preguntase para qué educamos y para quién educamos, con el honor intelectual puesto en la verdad, las escuelas se transformarían en espacios para la emancipación del ser humano. Los que trabajamos en la escuela concertada tenemos una mayor presión y mayores dificultades. Porque simplemente estamos expuestos al despido y a que se nos aplique una especie de “ley de hambre” para escarmiento del resto de docentes. Por esto mismo los funcionarios que trabajan en la escuela pública deberían ser la vanguardia de este proceso de emancipación, por sus condiciones laborales más favorables. Cuando se habla de la educación pública como un instrumento de la democracia y de la igualdad de oportunidades, sus defensores no deberían pasar como sobre ascuas por encima de este compromiso y responsabilidad si efectivamente creen en la libertad y la justicia social.

De los pedagógos y psicólogos escolares “orgánicos” mejor dejarlo para otra ocasión. A ver si nuestra Héloïsa nos vuelve a sorprender con otra entrada sobre esos fariseos de la educación, salvo honrosas excepciones, y nos inspira un nuevo comentario al respecto.

August Mann

domingo, 11 de marzo de 2012

Un texto de Zweig sobre la burocracia escolar (en catalán)



La burocràcia escolar
per Héloïse La Nouvelle 

Tinc un vague record de quan als set anys ens obligaven a aprendre de memòria i a cantar a cor una cançó que parlava de l’alegre i feliç infantesa. Encara em ressona aquella melodia simple i ingènua, però llavors em costava dir la seva lletra, i més encara cantar-la amb convicció. Perquè, sincerament, tota la meva època escolar va ser d’un avorriment constant i exhauridor que augmentava d’any en any a causa de la meva impaciència per lliurar-me d’aquella molesta rutina. No recordo haver-me sentit alegre i feliç en cap dels meus anys escolars _monòtons, despietats i insípids_ que ens varen amargar a consciència l’època més lliure i bella de la vida, fins al punt que, confesso, ni tan sols avui puc evitar una certa enveja en veure tota la felicitat, llibertat i independència amb què poden moure’s els nens d’avui. Observant-los, em sembla increïble que els nens d’avui parlin amb els seus mestres amb tota naturalitat i gairebé au pair, que vagin a l’escola sense por i, no com nosaltres, amb una sensació constant d’insuficiència; que puguin parlar sense embuts, tant a casa com a l’escola, dels seus desitjos i inclinacions, propis d’esperits joves i curiosos; són éssers lliures, independents i naturals, tot el contrari que nosaltres, que, quan trepitjaven l’odiada casa, havíem de, com qui diu, recollir-nos sobre nosaltres mateixos per no topar de cap amb l’invisible jou. Pera nosaltres l’escola era una obligació, una monotonia tediosa, un lloc on havies d’assimilar en dosis exactament mesurades, la ciència de tot allò que no val la pena saber, unes matèries escolàstiques o escolastitzades que per a nosaltres no tenien cap relació amb el món real no amb els nostres interessos personals. Era un aprenentatge apàtic i insuls, no adreçat vers la vida sinó vers l’aprenentatge en sí mateix, coses que ens imposava la vella pedagogia. I l’únic moment realment feliç i alegre que em va donar l’escola va ser el dia que les seves portes es varen tancar a la meva esquena per a sempre més.
[...]
Fins i tot passats els anys, cada vegada que passava pel davant d’aquella tètrica i decadent casa, sentia un cert alleujament perquè no havia de tornar a trepitjar aquella presó de la nostra infantesa.
[...]
Els nostres mestres tampoc tenien la culpa del desolador ambient que regnava en aquella casa. No eren ni bons ni dolents, ni tirans ni companys sol·lícits, sinó uns pobres diables que, esclavitzat pel sistema i sotmesos a un pla d’estudis imposat per les autoritats, estaven obligats a impartir la seva lliçó, igual que nosaltres l’havíem d’aprendre, i que, això sí que es veia clarament, se sentien tan feliços com nosaltres quan, al migdia, sonava la campana que ens alliberava a tots.
[...]
Ells seien a dalt, en la tarima, i nosaltres, a sota; ells eren allà per preguntar-nos, i nosaltres per contestar; més enllà d’això, no hi havia cap altra relació entre els dos col·lectius. Perquè entre mestre i alumne, entre la tarima i els bancs, entre el Alt visible i el Baix igual de visible s’aixecava la invisible barrera de l’Autoritat que impedia qualsevol contacte. Que un mestre considerés l’alumne com a individu que exigia un tractament específic, d’acord amb les seves característiques personals, o que redactés, com es fa avui, detallats informes sobre ell, hauria suposat un treball molt superior a les atribucions i capacitats dels nostres pedagogs; d’altra banda, una conversa privada hauria minvat la seva autoritat, ja que hauria posat l’alumne en el seu nivell, que devia ser superior. Al meu parer, el que millor manifesta l’absoluta manca de relació, tant en el pla intel·lectual com en l’anímic, entre nosaltres i els mestres, és el fet que he oblidat els noms i els rostres de tots ells.
[...]
Només des d’una perspectiva tan singular [la conservació de la ideologia dominant] es pot entendre que l’Estat hagi explotat l’escola com un instrument adient pel seu propòsit de mantenir la seva autoritat.  En primer lloc havien d’educar-nos de tal manera que aprenguéssim a respectar l’establert com una cosa perfecta i inamovible, infal·lible l’opinió del mestre, indiscutible la paraula del pare, absolutes i eternament vàlides les institucions de l’Estat. El segon principi cardinal d’aquella pedagogia, que també s’aplicava a la si de la família, establia que els joves no havien de portar una vida massa còmoda. Abans de poder beneficiar-se d’un dret, havien d’assumir el principi del deure, sobretot el deure d’obediència total. Se’ns inculcava des del primer moment que, com que encara no havíem fer res a la vida i no teníem cap experiència, no podíem ni demanar ni exigir, només podíem agrair allò que se’ns donava. En la meva època, aquest estúpid mètode d’intimidació es feia servir des de la primera infantesa.



Aquest retrat de l’escola passada és pot aplicar perfectament a moltes escoles del nostre país durant l’època franquista i els inicis de la democràcia. Em sembla que qualsevol lector que passi dels quaranta podrà reconèixer algun tret dels aquí esmentats en la seva escola, quan era infant. El cas és que aquest retrat va ser escrit l’any 1939, per Stefan Zweig, i es refereix a l’escola austríaca de finals del segle XIX[1]. Però aquest contrast és més viu encara si pensem que és podria aplicar a l’escola espanyola dels anys quaranta i la dels inicis de la transició. Això s’explica en el fet que tots els avenços pedagògics que a Europa es realitzaren a partir de la II Guerra Mundial (i que la II República espanyola va posar també en marxa), en l’Espanya de Franco varen ser suprimits per la restaurada pedagogia jesuítica, de la qual ja es queixaren Montaigne i Descartes.
 




El burocratisme és un dels trets més característic d’aquests tipus de mestres. Vaig conèixer una mestra de cicle inicial _nens de 6 a 8 anys_ que feia servir segells de goma: “absent”, “còpia”, “deures”, hi posava amb el corresponent segell sobre les fitxes dels alumnes. Pot semblar totalment innocent, aquest gest, però és el gest del buròcrata que es manté allunyat de l’altre, és un gest impersonal, mecànic, de qui no té res a veure amb això que hi ha al davant dels seus ulls, sense sospitar que potser aquella absència pot tenir causes que l’impliquen directament, i no ho pot sospitar perquè no coneix els seus alumnes, no els reconeix com a éssser individuals sinó com a conjunt d’alumnes diferenciats en estereotips o fotos, com ara el que parla massa, el que sempre es queixa, el que sempre es despista, el que sempre provoca una baralla o el que mai sortirà del pou. Aquesta mestra representa el paradigma del funcionari docent, el buròcrata autoritari, hereu del franquisme. Sort que es jubila aquest curs.



[1] Stefan Zweig, El mundo de ayer. Barcelona, Acantilado, 2008, pàgs. 51, 54-55 i 58-59.  La traducció al català és meva.