EL MEU PRIMER FIC

A finals d'octubre va venir a l'institut on faig classes de filosofia un senyor molt ben preparat per fer-nos la primera sessió del FIC (formació interna de centre), que és una mena de curset per millorar els nivells pedagògic del professorat (o això pensava). Certament, el nivell pedagògic del professorat pot arribar a ser desastrós, però aquest senyor només va venir per iniciar-nos en el lideratge aplicat a la gestió didàctica i escolar en general.

Comencem: s'ha de tractar els alumnes com una qüestió de productivitat. Efectivament, aquest senyor no té ni idea, però això és el que s'anomena reproducció de les estructures econòmiques a l'aula, per tal de perpetuar les estructures econòmiques instaurades a la societat. I els mestres estem aquí per garantir que això funcionarà així, malgrat que ens resistim a fer-ho. Certament, el sistema docent t'arrossega a fer les coses com sempre s'han fet.

Ens recomana un llibre: 

Ferram Ruiz, La nueva educación. A primera vista sembla interessant: critica la gestió actual de l'ensenyament, diu que l'èxit dels alumnes en una escola tradicional consisteix en callar i obeir, callar i treballar, i l'èxit del docent en ser un bon gestor d'aquests silencis i aquesta obediència. om a alternativa, proposa una nova actitud docent: el lideratge, afegit a la gestió. Tothom hauria de tenir l'actitud de liderat en una organització, tenir la iniciativa. Exemple: el gos, qui li diu on va de passeig, ell o tu?

Vomitiu. Tornem a centrar l'acció educativa en el docent, i ens allunyem de la centralitat de l'alumne. Res del que diu és transgressor ni alternatiu.

El líder nat pensa: per què tu ets el cap i no sóc jo? Torno a vomitar.

Hi ha tres tipus de líders:

• Master and commander
• Schakelton
• Capità Picard

No sé què vol dir. Afegeix: no ets líder si no tens una visió d'on vols anar (i arrossegar a la resta de l'equip). Sembla que tothom al centre ha de tenir clar un conjunt d'objectius, què volem aconseguir dels nostres alumnes, a nivell acadèmic, social, etc. I després integrar tot això en la nostra actitud.

Així que comencem a parlar d'objectius, de finalitats. I ens presenta unes imatges nostàlgiques, relatives a la proposta pedagògica progressista:

• Autonomia dels alumnes
• Pocs professors
• Escola a l'aire lliure
• L'Escola del Mar

L'Escola del Mar, a la Barceloneta

Jo tinc la meva pròpia foto romàntica: 

L'Escola de Summerhill

Aquestes visions romàntiques son qualitatives, no són vàlides. Torno a vomitar.

Continua: el prestigi dels mestres està en joc perquè no tecnifiquen el seu discurs. Les formes progressistes no tenen validesa perquè ja sabem com aprenen els alumnes, i ara només queda tecnificar el missatge nostre i les pràctiques docents, unificar estratègies didàctiques, establir objectius raonables i treballar per aconseguir-los, poc a poc, fita a fita. Això dependrà de cada centre i dels seus equips. És important, però, assumir els objectius en conjunt, en equip, fer-los comuns. I ell fa algunes propostes:

• Recuperar la figura del tutor de primària a l'ESO, mitjançant professors generalistes en 1r cicle.
• Programar sessions expositives, perquè els alumnes treballin sols (és el futur).
• Horaris canviants per potenciar l'esperit emprenedor i adaptar-los a la vida real.

No hi ha dubte, l'escola ha de preparar per a la vida real, ha de semblar-se a la vida real que els alumnes trobaran d'adults: els faran treballar en horaris canviants, un dia aquí, un altre allà, i han de començar per acostumar-s'hi. Torno a vomitar. L'escola ha de acostar-se a la vida real, sense qüestionar-la? És clar, per això ja no valen aquelles imatges de l'escola republicana, progressista i utòpica, perquè ens separen de la realitat. Què trist, pensar que no podem oferir als infants més que l'adaptació a la realitat, malgrat que sabem que la realitat és una merda. Per això hem de renunciar a la utopia. Veritablement, és ètic fer que s'adaptin a la realitat sabent que la realitat és una merda? No hauríem de treballar contra aquesta direcció? No seria millor fer que se sentissin incòmodes vers el futur que el món els proposa. No hauríem de plantejar la recuperació de l'escola utòpica, aquella on els infants es poden sentir lliures i feliços, perquè aquest estat sigui el que marqui els seus objectius reals a la vida, en comptes d'adaptar-se a uns esquemes socials i econòmics limitats a la producció i la reproducció del que ja és vigent i és una merda? Cert, la utopia ens queda lluny, no és un objectiu raonable, però des d'un punt de vista pedagògic no podem perdre-la de vista. No hi arribarem mai a realitzar-la, però la observem en l'horitzó, la tenim present i determina el que fem com a docents, perquè és l'essència de les finalitats educatives, el per a què eduquem, que no pot ser indicat mai per un tècnic en lideratge.

Però no: la proposta oficial, que ens venen a vendre als centres és una altra: la gestió personal corporativa: l'entusiasme tenaç (intel·ligència i optimisme) ha de ser l'actitud del líder, perquè arrossega els altres, un tipus que sigui capaç de gestionar la complexitat que genera la interacció entre alumnes i docents que ja no callen, assumint que no tot sortirà bé, però que poc a poc aconseguirem petites fites.

Héloïse La Nouvelle