La burocràcia escolar
per Héloïse La Nouvelle
Tinc un vague record de quan
als set anys ens obligaven a aprendre de memòria i a cantar a cor una cançó que
parlava de l’alegre i feliç infantesa. Encara em ressona aquella melodia
simple i ingènua, però llavors em costava dir la seva lletra, i més encara
cantar-la amb convicció. Perquè, sincerament, tota la meva època escolar va ser
d’un avorriment constant i exhauridor que augmentava d’any en any a causa de la
meva impaciència per lliurar-me d’aquella molesta rutina. No recordo haver-me
sentit alegre i feliç en cap dels meus anys escolars _monòtons,
despietats i insípids_ que ens varen amargar a consciència l’època més lliure i
bella de la vida, fins al punt que, confesso, ni tan sols avui puc evitar una
certa enveja en veure tota la felicitat, llibertat i independència amb què
poden moure’s els nens d’avui. Observant-los, em sembla increïble que els nens
d’avui parlin amb els seus mestres amb tota naturalitat i gairebé au pair,
que vagin a l’escola sense por i, no com nosaltres, amb una sensació constant
d’insuficiència; que puguin parlar sense embuts, tant a casa com a l’escola,
dels seus desitjos i inclinacions, propis d’esperits joves i curiosos; són
éssers lliures, independents i naturals, tot el contrari que nosaltres, que,
quan trepitjaven l’odiada casa, havíem de, com qui diu, recollir-nos sobre
nosaltres mateixos per no topar de cap amb l’invisible jou. Pera nosaltres
l’escola era una obligació, una monotonia tediosa, un lloc on havies
d’assimilar en dosis exactament mesurades, la ciència de tot allò que no val
la pena saber, unes matèries escolàstiques o escolastitzades que per a nosaltres
no tenien cap relació amb el món real no amb els nostres interessos personals.
Era un aprenentatge apàtic i insuls, no adreçat vers la vida sinó vers
l’aprenentatge en sí mateix, coses que ens imposava la vella pedagogia. I
l’únic moment realment feliç i alegre que em va donar l’escola va ser el dia
que les seves portes es varen tancar a la meva esquena per a sempre més.
[...]
Fins i tot passats els anys,
cada vegada que passava pel davant d’aquella tètrica i decadent casa, sentia un
cert alleujament perquè no havia de tornar a trepitjar aquella presó de la
nostra infantesa.
[...]
Els nostres mestres tampoc
tenien la culpa del desolador ambient que regnava en aquella casa. No eren ni
bons ni dolents, ni tirans ni companys sol·lícits, sinó uns pobres diables que,
esclavitzat pel sistema i sotmesos a un pla d’estudis imposat per les
autoritats, estaven obligats a impartir la seva lliçó, igual que
nosaltres l’havíem d’aprendre, i que, això sí que es veia clarament, se sentien
tan feliços com nosaltres quan, al migdia, sonava la campana que ens alliberava
a tots.
[...]
Ells seien a dalt, en la
tarima, i nosaltres, a sota; ells eren allà per preguntar-nos, i nosaltres per
contestar; més enllà d’això, no hi havia cap altra relació entre els dos
col·lectius. Perquè entre mestre i alumne, entre la tarima i els bancs, entre
el Alt visible i el Baix igual de visible s’aixecava la invisible barrera de
l’Autoritat que impedia qualsevol contacte. Que un mestre considerés l’alumne
com a individu que exigia un tractament específic, d’acord amb les seves
característiques personals, o que redactés, com es fa avui, detallats informes
sobre ell, hauria suposat un treball molt superior a les atribucions i
capacitats dels nostres pedagogs; d’altra banda, una conversa privada hauria
minvat la seva autoritat, ja que hauria posat l’alumne en el seu nivell, que
devia ser superior. Al meu parer, el que millor manifesta l’absoluta manca de
relació, tant en el pla intel·lectual com en l’anímic, entre nosaltres i els
mestres, és el fet que he oblidat els noms i els rostres de tots ells.
[...]
Només des d’una perspectiva
tan singular [la conservació de la ideologia dominant] es pot entendre que
l’Estat hagi explotat l’escola com un instrument adient pel seu propòsit de
mantenir la seva autoritat. En primer
lloc havien d’educar-nos de tal manera que aprenguéssim a respectar l’establert
com una cosa perfecta i inamovible, infal·lible l’opinió del mestre,
indiscutible la paraula del pare, absolutes i eternament vàlides les
institucions de l’Estat. El segon principi cardinal d’aquella pedagogia, que
també s’aplicava a la si de la família, establia que els joves no havien de
portar una vida massa còmoda. Abans de poder beneficiar-se d’un dret, havien
d’assumir el principi del deure, sobretot el deure d’obediència total. Se’ns
inculcava des del primer moment que, com que encara no havíem fer res a la vida
i no teníem cap experiència, no podíem ni demanar ni exigir, només podíem
agrair allò que se’ns donava. En la meva època, aquest estúpid mètode
d’intimidació es feia servir des de la primera infantesa.
Aquest retrat de l’escola passada és
pot aplicar perfectament a moltes escoles del nostre país durant l’època
franquista i els inicis de la democràcia. Em sembla que qualsevol lector que
passi dels quaranta podrà reconèixer algun tret dels aquí esmentats en la seva
escola, quan era infant. El cas és que aquest retrat va ser escrit l’any 1939,
per Stefan Zweig, i es refereix a l’escola austríaca de finals del segle XIX.
Però aquest contrast és més viu encara si pensem que és podria aplicar a
l’escola espanyola dels anys quaranta i la dels inicis de la transició. Això
s’explica en el fet que tots els avenços pedagògics que a Europa es realitzaren
a partir de la II Guerra Mundial (i que la II República espanyola va posar
també en marxa), en l’Espanya de Franco varen ser suprimits per la restaurada
pedagogia jesuítica, de la qual ja es queixaren Montaigne i Descartes.
El burocratisme és un dels trets més característic d’aquests tipus de
mestres. Vaig conèixer una mestra de cicle inicial _nens de 6 a 8 anys_ que
feia servir segells de goma: “absent”, “còpia”, “deures”, hi posava amb el
corresponent segell sobre les fitxes dels alumnes. Pot semblar totalment
innocent, aquest gest, però és el gest del buròcrata que es manté allunyat de
l’altre, és un gest impersonal, mecànic, de qui no té res a veure amb això que
hi ha al davant dels seus ulls, sense sospitar que potser aquella absència pot
tenir causes que l’impliquen directament, i no ho pot sospitar perquè no coneix
els seus alumnes, no els reconeix com a éssser individuals sinó com a conjunt
d’alumnes diferenciats en estereotips o fotos, com ara el que parla massa, el
que sempre es queixa, el que sempre es despista, el que sempre provoca una
baralla o el que mai sortirà del pou. Aquesta mestra representa el paradigma
del funcionari docent, el buròcrata autoritari, hereu del franquisme. Sort que es jubila aquest curs.
