DISCIPLINA O APROPAMENT

A propòsit de la darrera entrada de l'amic August, crec que puc aportar elements prou interessants sobre la qüestió de l'estratègia disciplinària a l'escola, que sembla estar al darrere de tot allò de la cultura del l'esforç. He pensat molt sobre la qüestió, i a partir de les meves experiències i d'aquesta reflexió, sóc un decidit partidari de l'estratègia de l'apropament. Potser no donarà resultats directes en determinats procesos d'avaluació, però estic segur que és més adient per a l'objectiu didàctic de l'escola.

    Vaig començar a prende notes sobre el tema quan als inicis del 2008 vaig tenir la meva primera estada en una escola de primària, substituint una mestra de segon durant una setmana, en una escola d’Esplugues de Llobregat. El fet de ser relativament novell em feia por, perquè tractar amb un material tan delicat com humans de 6 a 12 anys em feia pensar que jo no havia rebut la formació necessària per afrontar aquesta tasca, i que els meus recursos eren mínims perquè em faltava experiència. Vaig començar a prendre notes aleshores perquè sospitava que la meva situació era problemàtica a causa de la meva inexperiència, i d’aquesta manera, reflectint les meves impressions per escrit, hi posava un fil que em dirigia cap a la seva comprensió. Amb el temps, em vaig adonar que en realitat la meva situació era problemàtica més aviat perquè havia topat amb una realitat plena de problemes, i aquests problemes eren, en alguns casos concrets però nombrosos, generats per alguns mestres concrets i, malauradament, nombrosos.

Als pocs minuts de conèixer qui jo havia de substituir, vaig començar a sospitar que aquesta persona no tractava bé els seus alumnes. Es podria dir que era una persona de mal caràcter, dura amb el llenguatge, dura amb l’expressió, poc empàtica, ruda i cridanera. Al cap de dos dies en aquella classe vaig saber que els problemes d’indisciplina que jo tenia amb aquells petits diables no els havia causat la meva inexperiència, sinó més aviat l’excés de disciplina a què estaven sotmesos per la seva tutora, que havia marxat i els havia deixat amb mi. Finalment vaig passar un mes en aquella escola, suportant crítiques d’un entorn que es negava a veure la realitat que tenia al davant, llevat d’algun tímid comentari crític cap a la tutora absent (ningú gosava de portar-li la contrària obertament). Quan un mestre tutor marxa durant un temps, es diu que els seus alumnes perden el seu referent, un referent que necessiten per agafar-se a la realitat. Així s’expliquen els docents aquestes situacions. Tanmateix, aquells nens de segon curs (penseu, nens de vuit anys, no adolescents de dotze) tenien un referent autoritari, i durant aquell mes van tenir una mestra que no els escridassava ni els renyia per no res, i a més no els feia cap por. Aquests nens es van sentir lliures, però havien estat atrapats tant de temps en una gàbia que la seva llibertat va esclatar sense mesura, segurs de no trobar-se amb un crit ensordidor.

   A partir d’aquí vaig decidir prendre nota de tot allò que trobés malament al meu voltant, i a tot aquest material donar-li un cos (de moment en forma de blog) de reflexió a partir de tres experiències diferents però complementàries: com a mestra, pel fet que a totes les escoles on hi he estat he trobat mestres nocius per als nens; com a mare, perquè també els he trobat en el conjunt de mestres que han tingut els meus fills; i com a nena que vaig ser, perquè també els vaig patir a l’escola. I estic segur que alguns lectors trobaran que es reconeixen en algunes d’aquestes experiències. És per això que aquest blog és vermell, perquè té el color de la ràbia i de la vergonya. La qual cosa no impedeix que sigui un espai de reflexió, una reflexió tacada de vermell, una reflexió crítica amb pràctiques que no haurien de tenir presència en l’escola, encara que les trobarem en el nostre treball i a la resta d’àmbits de la vida dels adults. Potser si comencem per evitar-les a l’escola, podrem esperar que desapareguin de la resta d’entorns.

Héloïse La Nouvelle